El centre no va actuar per resoldre-ho

 

L’esfereïdor testimoni d’un ex-alumne d’una escola, que va patir assetjament escolar al llarg dels anys.

 

http://www.abc.es/sociedad/abci-bullying-alvaro-victima-acoso-escolar-pegaban-genitales-desconfio-y-no-tengo-novio-201610182121_noticia.html

Aquí us deixem un enllaç on podem llegir l’esfereïdor testimoni d’un ex-alumne d’una escola de Toledo que va patir assetjament escolar al llarg dels anys.

Assetjament que ha tingut i té repercussions en la seva vida com a adult, com en molts altres casos, i que ha requerit i requereix de tractament psicològic i psiquiàtric, ja que els danys psicològics infringits de vegades no són tan visibles com els físics, però la seva petjada és igual o més forta, degut al sentiment d’incredulitat  per part d’altres i a la consegüent sensació de solitud i d’aïllament. (http://www.lavanguardia.com/sucesos/20161027/411376322723/70-ninos-sufre-acoso-escolar-desarrolla-transtorno-mental.html)

 

En aquest cas, podem comprovar horroritzats com, per desgràcia en massa casos succeeix, el centre no va actuar per resoldre-ho, i com ni tant sols reconeix els successos.

 

Segons la metodologia Kiva, aplicada inicialment a Finlàndia (que ja en parlarem més extensament en un altre post) i que s’ha estès a molts altres països donat els seu èxit, la solució a l’assetjament escolar passa per implicar als “espectadors”, és a dir, a aquells alumnes que no són ni la víctima ni l’assetjador, en la solució del conflicte, recolzant a la víctima i rebutjant el comportament de l’agressor, però… com pretenem aplicar aquesta metodologia als alumnes si el centre no predica amb l’exemple? Com podem demanar als nostres infants i joves que canviïn els rols actuals si els centres no són capaços d’obrir-se, de fer una mirada crítica interna i de deixar de tractar aquests casos com a invencions dels adolescents o com a exageracions? Perque si en els companys el silenci és complicitat… què és en un centre, dirigit per adults teòricament capacitats pedagògicament?

Us deixo aquesta reflexió amb la intenció de recordar-nos que tots/es tenim un paper, un paper important, i que depèn de nosaltres cap a quin cantó decanti la balança.

Actitud Positiva

Email this to someonePrint this pageShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn